Mummy

Amor de mare


Un noi violent i una mare que sobreviu com pot. S'odien, s'estimen. Es necessiten.

Tota la pel·lícula és una successió d'episodis que van d'un extrem a l'altre amb més o menys celeritat, de manera sobtada, repentina, o bé evolucionant de la placidesa i les petites felicitats d'un parell de bales perdudes a l'explosió incontrolada del noi perquè s'ha encès l'espurna que l'ha fet esclatar.
L'excel·lent parell d'actors protagonistes semblen viure el personatge des de dins, són el personatge, te'ls creus en cadascun dels plans d'aquest film sinceríssim, que adés són poètics, mesurats, equilibrats, decorats amb música religiosa, adés s'esborren, jugen amb la llum, s'embruten com si fossin l'experiment d'un director novell.
El director només té vint-i-cinc anys i ja n'ha fet quatre o cinc, de pel·lícules. Promet. I molt.
Cine del bo. Sense concessions. Directe a la vena.

Still Life

El senyor May

Originalment Still Life, aquí Nunca es demasiado tarde, i vés a saber com l'han traduït a Alemània o el Japó, aquesta és una d'aquelles pel·lícules petites que ve de gust trobar a la cartellera, tan petites i discretes que segurament quan llegeixis això ja no la podràs veure al cine i l'hauràs de llogar (si ets com cal) o baixar-te-la (si vols contribuir a la desaparició de pel·lícules com aquesta).



El senyor May és un individu ordenat fins a l'últim detall, extremadament meticulós, a qui no agraden gens els canvis perquè només en la repetició se sent a gust, i treballa des de fa una pila d'anys per a una empresa que es dedica a donar sepultura als que, com ell mateix, porten una vida tan solitària que no compten per a ningú. Per això mateix el senyor May s'hi sent a prop i a casa seva va omplint un àlbum de fotos on va incorporant les imatges més íntimes de cadascuna d'aquestes ànimes en pena. Ells són la seva única família, són els seus. Tot i haver mort, el continuen acompanyant en la seva vida: Still Life significa "natura morta" i també "vius encara".

Fins que se li mor una persona propera.

I llavors apareix una noia.

No t'espatllaré la funció, però.

La pel·lícula ens narra amb una calma deliciosa la rutina del personatge en aquesta feina grisa i ingrata d'acompanyar en el darrer comiat aquells qui se n'han anat sense dir adéu, amb un ritme que no es fa pesat en cap moment, que asserena qui pogués entrar al cinema amb algun neguit i que reconforta els qui es poguessin pensar que seria una pel·lícula per adormir les pedres. 

De cap manera.

Tot i tenir un argument prim com un fil de cosir, aquesta pel·lícula és una petita joia que recorda el ritme i el to de cert cinema japonès, espanyol o italià que, fins i tot nord-americà, que atorga més valor a la mirada i al gest que al fet i l'acció, i per això mateix goso recomanar-la a tothom, perquè tots som humans, perquè tots som sensibles, capaços de reconèixer-nos en alguna d'aquestes mirades o en algun d'aquests gestos.

The Salt of the Earth

Cine i fotografia


Vaig veure l'exposició "Génesis" a Madrid crec recordar que l'any passat (la memòria m'acostuma a fallar en aquesta mena de dades, de manera que segurament devia ser abans, el 2012), o sigui que ja sabia què anava a veure.

Tot i no saber ben bé quina ha estat la trajectòria de Salgado al llarg dels anys, sí que tenia una certa idea que acostumava a fer fotografies en blanc i negre i que estava tocat de feia anys pel tema social. "Génesis", però, anava per una altra banda.

Aquesta pel·lícula és pura emoció.

La veu plàcida i serena de Sebastiao Salgado viatja per tot el món parlant dels rostres que l'han impactat i de les terres inhòspites on lluiten per sobreviure; dels paisatges singulars que ha conegut i de les bèsties despietades que els habiten; de les penes del treball i de l'explotació a què ens sotmetem els uns als altres; de les enormes bestieses que es continuen cometent a l'Àfrica i que més d'una vegada han estat a punt de fer-li abandonar la professió i també de persones que viuen en poblats perduts, sense presses, paladejant la calma i el silenci. 

És un film terrible perquè se'ns mostra el pitjor de l'ésser humà, però també és un crit d'esperança perquè aquest mateix ésser humà s'adoni de la bellesa del món i li demostri el seu amor tenint-ne cura.

Felicitats, Sebastiao. Gràcies, Wim.

Hem après la lliçó.

Relatos salvajes

Què passaria si...? 

Aquesta és una pel·lícula sobre la qual no es pot parlar gaire si no es vol córrer el risc d'espatllar-li la funció a qui llegeixi aquestes línies. No ho faré. No desvetllaré cap de les seves genialitats, que són unes quantes, si bé no m'estaré de dir que és una de les millors que he vist els últims anys. De debò. Ara mateix no tinc ni idea si ha guanyat cap premi, si té gaire èxit dins o fora d'aquest país o si està agradant o no els crítics perquè no n'he llegit una sola ressenya o comentari enlloc. D'entrada vaig trobar el títol molt suggestiu, em va agradar, i la mirada directa i penetrants del Darín i de l'Sbaraglia (a ella no la coneixia; ara sí i aquí està estupenda, com els altres dos) em va acabar de decidir a no aplaçar-ho més i córrer al Verdi la primera tarda lliure que pogués.

Diana.

http://abrocomillas.com.ar/fotogaleria

Els sis episodis de què consta la pel·lícula parlen de diversos personatges enfrontats a decisions compromeses en moments delicats de les seves vides respectives, i aquestes decisions, difícils, arriscades, perilloses, mortals en segons quin cas, els canvien la vida o bé representen una manera de dir prou, de fotre un cop de puny damunt la taula amb cara de molt mala llet.

Les interpretacions extremes d'un seguit de personatges viscerals, reals, que podrien ser jo o tu mateix, és impossible que deixin indiferent ningú perquè parlen de situacions que d'alguna manera hem viscut en algun moment de la nostra vida. Nosaltres no hem anat més enllà, no hem gosat tirar endavant, prendre la decisió que calia prendre en aquell moment d'emprenyamenta considerable. Però vet aquí que aquests pobres éssers maltractats per la injustícia sí que prenen decisions i el pati de butaques del cine esdevé una catarsi col·lectiva i íntima alhora. Són ells que es deixen anar per nosaltres i els ho agraïm en silenci.

Gràcies, Darín, Sbaraglia i tots els altres.

Ho heu aconseguit.

La resta, encara no.

http://abrocomillas.com.ar/fotogaleria

Boyhood

Una bona pel·lícula


No les tenia totes. En absolut. 

     Desconfiava molt d'un argument que en assència ja coneixia abans d'entrar al cine i que prometia crits, plors, redempcions i penes. Em temia una altra d'aquelles magnífiques obres d'art ultrasensibles amb què darrerament el cinema nord-americà ens regala. No em venia gens de gust que un director jove i gens conegut (per mi, aclaro) m'agafés de la mà i m'acomodés en una cadireta en un racó d'un menjador de classe mitjana-alta per fer desfilar davant meu tres o quatre personatges vistos mil vegades en lustres de cinema procedents de totes dues bandes de l'oceà Atlàntic.
     Però vet aquí que un parell de bons amics me la van recomanar i vaig decidir-me. I vaig tenir una agradable sorpresa. 

   "Boyhood" és primer de tot una pel·lícula honesta: ens mostra la vida quotidiana d'un personatge, Mason, des dels 6 fins als 18 anys, sense dir-nos-en gairebé res. Amb això vull dir que des de la nostra butaca assistim literalment al seu creixement com si fóssim espectadors excepcionals, voyeurs, espies. Ens passegem pel menjador de casa seva, l'acompanyem a jugar a bitlles, seiem prop seu a classe, el veiem xerrar amb aquest col·lega o amb aquella noia. I, tot i així, ben poques vegades arribem a conèixer-lo veritablement, perquè sempre són els altres qui en parlen, qui el jutgen, li criden, l'acaronen, el critiquen o li llencen retrets. 

     Ell, res. Calla, observa, digereix la vida que els altres li ofereixen, que se li ofereix, amb naturalitat, sense estirabots. Creix i es fa gran gairebé sense actuar, escoltant tothom al seu voltant, aprenent a acceptar-se a si mateix. 

     Tal com és la vida. 

     Tota la pel·lícula gira al voltant seu, no hi ha un sol minut de metratge que fugi del rumb que es marca des de la primera escena. Però ell no és l'únic interès de la pel·lícula.

     A part de la germana, que resta una mica al marge de la història i representa una mena de contrapunt hostil que els anys suavitzen, hi ha dos personatges centrals més que també evolucionen amb Mason i, com ell, creixen i evolucionen com a persones. Em refereixo a dos grandíssims actors de carrera una mica irregular: Patricia Arquette i Ethan Hawke. Tot i que els respectius fracassos dels seus personatges també podran resultar dolorosament propers a algú, són dues composicions modèliques en la seva contenció i en l'absoluta credibilitat de les seves accions (en algunes escenes costa distingir l'actor del personatge). Acompanyen la narració de la vida de Mason, fent-la fluir sense falses estridències, evitant desviar-se cap a extrems vistos mil vegades en mals telefilms.

     La pel·lícula és llarga però no se'ns fa pesada en cap moment. 

     Aneu a veure-la. 

     No us en penedireu.

A Most Wanted Man

Phillip Seymour Hoffman


Em sembla que va ser fa uns quants anys, tampoc no gaires, que vaig descobrir aquest actor. 

     La pel·lícula es deia “The 25h hour” i els distribuïdors van decidir traduir-la com “La última noche”, que no és ben bé el mateix. Podríem fer ara un recull de les petites i grans barbaritats que s’han fet traduint títols de l’anglès (i vés a saber què han fet amb el suec o l’indi!), però no és el moment. Em desviaria massa de l’objecte d’aquestes ratlles: parlar d'un bon actor, o en realitat de tres actors de fortuna desigual: els tres amics que es troben per darrera vegada abans que un d’ells ingressi a presó per una espifiada. 
     El protagonista de la pel·lícula, a qui l’endemà d’aquesta darrera nit la vida li ha de canviar completament, és Edward Norton (que jo devia descobrir també aquell any), un bon actor que no ha tingut gaire encert i que fins al moment ha fet una carrera bastant irregular. El seu protagonisme a “American History X” (títol que curiosament no es va traduir) va crear faltes expectatives.  
   El segon amic del grup és Barry Pepper, que, tot i brillar en petits papers en produccions destinades al gran públic, ha anar fent sempre més o menys el mateix paper de secundari dur condicionat per un rostre sec i una indústria cruel. Algun dia un bon director que tingui les mans lliures li oferirà el paper protagonista que es mereix. A mi m'agrada molt. Reviseu "Saving Private Ryan".
     El tercer era Hoffman. 
     Ho diré ja d'entrada: Phillip Seymour Hoffman és el millor actor que he vist al cine els últims 20 anys. Segur. No en tinc cap dubte. La seva personalitat poderosa omple la pantalla en qualsevol de la cinquantena llarga de pel·lícules que deu haver fet. 
     Per començar, m’agradaria esmentar la llista de formidables secundaris seus que s’han menjat crus els protagonistes de “The Talented Mr. Rippley” (Matt Damon), “Charlie Wilson's War” (Tom Hanks), “Moneyball” (Brad Pitt) i “The Ides of March" (aquí dos: George Clooney i Ryan Gosling), quatre productes comercials relativament dignes que potser sense la seva intervenció més aviat breu, episòdica, circumstancial, potser ni valdria la pena recomanar. Però vet aquí que aquest mes de setembre s’ha estrenat la seva darrera gran actuació, “A Most Wanted Man” (novament, la traducció ens espatlla una mica el sentit: “El hombre más buscado” no és ben bé el mateix que “Un hombre muy buscado”), i aquí sí que és un protagonista absolut. 
     Günther Bachman és un espia alemany de passat enterbolit per un cas que va acabar malament (pitjor encara: ell se'n culpabilitza). Vestit sovint amb una gavardina beix que recorda la de Marlowe o Spade), amb barba de tres o quatre dies, cabells greixosos i sempre el cigarret als llavis, se’ns presenta com un personatge profundament trist que no vessa una sola llàgrima, un ésser desencantat de tot i de tothom que necessita confiar en el seu equip, una persona castigada, freda, aparentment insensible i alhora més humana que tots els qui l’envolten, profundament escèptica que les coses puguin anar mai millor tot i que confia (erròniament, és clar) que aquesta vegada els seus superiors entendran les seves motivacions per actuar com actua i el deixaran fer. 
   Tot plegat, cine en majúscules. Com en d’altres personatges seus de pes anteriors (ara mateix recordo sobretot l’Andy de “Before the Devil Knows You’re Dead”, l’última pel·lícula de Sidney Lumet) la seva actuació commou precisament perquè ens sentim molt a prop seu (potser fins i tot massa, i dic això en sentit positiu): no exagera mai sinó que es conté, no gesticula amb exageració sinó que fa un petit gest aquí o allà que comunica més que tres o paràgrafs de text. És una interpretació emocionant, sincera, continguda, d’aquelles que veiem al cinema molt de tant en tant (com en algunes pel·lícules amb Meryl Streep, Robert Duvall, Kathy Bates, Daniel Day-Lewis, Anthony Hopkins o Kevin Spacey), un recital interpretatiu molt recomanable. 

   Sense donar cap concessió a l’espectador, però, la profunda malenconia que impregna tots els racons d’aquest Hamburg ple de guixades a les parets i bosses d’escombraries per terra, poblat d’éssers solitaris que sobreviuen en la grisor general, no és obstacle perquè qui vagi a veure aquesta excel·lent pel·lícula hi trobi, a part del mestre Hoffman, moltes altres virtuts com ara un guió brillant (amb una novel·la del gat vell John le Carré al darrere), una fotografia realista d’un mestre de la fotografia, una música escassa, puntejada, sense estridències i un grapat de secundaris que estan en perfecte equilibri amb el desenvolupament de la història.      
     Una gran pel·lícula i un gran actor. No us la perdeu.

Cine cada setmana

Alexis

No era una sala gens còmoda (recordo unes butaques dures, que et deixaven el cos fet un quatre), però segurament en aquella època això no em devia importar tant com ara. L'Alexis era un dels cines de Barcelona la programació del qual uns quants seguíem amb atenció (què faran la setmana vinent?) perquè era una sala d'art i assaig, un concepte que era no es fa servir gaire perquè a algú li sonaria pretenciós. A mi l'Alexis em va educar tant o més que l'escola. També em van educar la resta de l'anomenat "círculo A", que em sembla que eren l'Ars, el Capsa i el Maldà. No sé si també ho era el Casablanca, l'últim a desaparèixer (es devien dir "círculo A" per la lletra en què coincideixen). 

Tots aquests eren cines que feien sessions dobles triats amb cura per oferir sessions de 4 ò 5 cinc hores que et feien ballar el cap, que et sacsejaven una mica. També hi havia el Céntrico (que memorable el passi de "La Bête"!), al bell mig de Barcelona. Fins i tot el Loreto i l'Spring, que van venir una mica després. El darrer va durar poc, però hi va haver uns quants caps de setmana de glòria musical amb Hendrix, Who, Zeppelin o Woodstock. 

Ahir "El País" publicava que finalment el local de Rambla Catalunya on l'Alexis va compartir programació amb la seva donassa, l'Alexandra (una mica més comercialota, ella; passava del Woody Allen i companyia), i els seus bessons l'Àlex 1 i l'Àlex 2, cedia l'espai a Mango perquè l'omplís de roba cosida en magatzems subterranis a l'altra punta del món per quatre cèntims l'hora. 

Encantador. No sé on anirem a parar però no m'agrada gaire.

Mirant de ser optimista, em dic a mi mateix que de cinema d'art i assaig encara n'hi ha molt. El llistat de cinemes que s'hi dediquen (sense autoanomenar-s'hi) és prou llarg.

Tenim, per exemple, la fantàstica programació de tardor i primavera del Verdi (que últimament és en hores baixes, com cada any en la temporada de sequera estival) i del Renoir (si fa no fa, tres quarts del mateix; una mena de Verdi del centre). Aquests dos són els que conec més. Hi vaig sovint i (quina paradoxa!) m'alegro de fer-hi una mica de cua de vegades. El públic de tots dos és nombrós, fidel i heterogeni. 

Prop del teatre Villarroel hi ha el Méliès, que fa uns anys a l'estiu programava Sam Pekinpah i ara mateix està oferint clàssics els dimarts. 

El Maldà, l'únic dels antics "A" que ha ressuscitat i aguanta, té bones iniciatives com fer pagar una sola entrada per a totes les pel·lícules que aguantis durant un dia. 

També cal celebrar així mateix la recuperació molt recent dels Boliche, amb joies del cine d'altres latituds i un personal dedicat i molt amable (quina gran idea que la gent somrigui al vendre o talllar entrades: deu ser un nom símptoma de la recuperació de l'art i assaig).

I la Filmoteca? Me l'havia descuidat! Dues sales (una, més petita; l'altra, espectacular).

Per acabar, m'agradaria esmentar la tasca formidable que estan fent la gent del Phenomena, una mena d'associació de "malalts del cine" que programen de tant en tant títols de qualitat de totes les èpoques que val la pena recuperar o veure en pantalla gran si no els heu vist mai.

M'he convençut. Rectifico: el cinema d'art i assaig existeix. I és viu!

No us els perdeu:

Cine Verdi

Cine Maldà

Cinemes Méliès

Cine Renoir

Cinemes Boliche

Filmoteca

Phenomena