Em vaig passar mitja adolescència als cines. Segur que una colla de gent de la meva quinta sap què vol dir seure quatre o cinc hores en una butaca de fusta amb dos dits d'encoixinat, mirant de veure sencer la pantalla entre desenes de caps que no paren quiets. Costava, perquè la platea del Patronat Social Premianenc no feia baixada. El Granvia era més inclinat: si havia plogut patinàvem pel passadís central.
Anàvem al cine cada dissabte a la tarda. Si hi havia sort, n'hi havia dues de bones. Si no, només una. Sovint, James Bond anava de bracet amb Fernando Esteso, o bé Bruce Lee alternava amb Terence Hill. Va ser una època gloriosa, feliç, que va tenir després una continuïtat amb els magnífics programes dobles de repertori del Loreto, el Céntrico i l'Spring. Però aquesta ja és una altra història. Ara vull centrar-me en aquest tipus de cinema que hem anomenat "de gènere".
En aquells anys vaig veure una colla de pel·lícules de l'oest (més tard, "westerns"), de policies ("cine negre", en diuen els llibres) i de guerra; també hi havia cine de por, de riure, d'aventures... però de tots aquests gèneres el cine bèl·lic és el que segons el meu punt de vista s'ajustava i es continua ajustant més al que jo entenc per cine de gènere.
Ja sé que molta gent no hi estarà d'acord, però a mi les etiquetes no em fan por. Gens, Són una manera pràctica d'orientar-se una mica. I si el crític de torn no l'encerta, doncs tant és. Fer-ne més o menys cas és el problema de cadascú. Doncs bé, el gènere continua existint, té bona salut i m'agraden moltes pel·lícules actuals que podrien lluir l'etiqueta al mateix póster, com les faixes dels llibres més venuts.
Si hem de parlar de gènere avui dia, diria que és el que respon a una sola idea, a un sol sentiment, desenvolupat en una bona història i amb un estil personal, atractiu. És a dir, allò que s'assembla a John Ford, per exemple. Ell mateix ho va dir quan se li va preguntar quina era la seva professió: "faig westerns". Ara bé, el western és un gènere que té múltiples possibilitats dins de la seva localització clara i única en el temps i l'espai. Hi ha molts tipus de westerns: íntims, desolats, corals, de duels, de persecucions per les muntanyes, de diligències, de ferrocarrils, de ramaders, d'indis... Un altre dia en parlarem. Fa dies que em ronda Unforgiven pel cap...
Crec que és el cine bèl·lic el que amb més facilitat s'acostuma a ajustar a la definició de cine de gènere: una idea solitària (la missió i l'itinerari), que cal desenvolupar segons tres o quatre regles clares (l'enemic clar, que posa en perill i amenaça de mort els personatges principals; els dos o tres atacs, depenent de la durada de la pel·lícula, coreografiats amb més o menys habilitat; el caràcter rude dels personatges, que els enfronta entre si en algun moment...), amb pocs mitjans tècnics i poques figures (els actors més famosos semblen reacis a arrosegar-se per terra i embrutar-se de fang), mirant, però, que el producte final sigui atractiu, mostri tensió argumental i, si pot ser, aporti alguna idea nova al gènere.
Potser això avui dia és demanar massa? Doncs no. De tant en tant en fan alguna.
Com Fury.
En els arguments de pel·lícules de guerra que m'han quedat rondant pel cap i que de tant en tant reviuen hi ha un grapat de soldats que fan un itinerari amb diversos episodis, fins arribar a un final que, o bé culmina totes les expectatives generades durant el metratge, o bé es resol sense gaires crits ni explosions, de manera pausada. Hi ha centenars d'exemplers en el cinema dels anys 40, 50 i 60 del passat segle. Ara mateix recordo tres pel·lícules molt allunyades en el temps com Objective Burma (Raoul Walsh, 1945), Attack (Robert Aldrich,1958) o Platoon (Oliver Stone, 1985), que coincideixen a crear aquesta sensació d'angoixa per la missió suïcida que m'agrada trobar en el cinema clàssic i costa reconèixer en el contemporani. Potser l'última vegada que ho vaig sentir va ser amb Saving Private Ryan (Steven Spielberg, 1998).
Així doncs, vaig anar a veure Fury (David Ayer, 2014) pensant tornar a trobar una d'aquestes pel·lícules i m'agrada pensar que sí, que l'afegiré a la llista. No arriba a la categoria de les anteriors, però queda molt a prop.
No ha de resultar fàcil fer aquest tipus de cine mirant d'agradar el públic de ben entrat al segle XXI i tenint alhora com a referents models que en la seva majoria ja han complert el mig segle. A més, el sistema de producció cinematogràfica és molt més complex i també reticent a l'hora de dur a terme un tipus de projecte com aquest, una pel·lícula de guerra, que se sustenta en bases d'interès molt fràgils: la nostàlgia del públic adult, la violència de base realista, el dolor de la història recent europea, la lloa a la virilitat, etc.
Afortunadament, David Ayer, un director gairebé desconegut aquí (no fa gaire en va estrenar una d'aquelles en què un parell de policies fan rondes per barris conflictius, un vell tema conegut), agafa el toro per les banyes i filma un producte molt digne, que tot i recollir bona part dels llocs comuns dels darrers exemples d'aquest gènere ens deixa algunes escenes memorables.
No s'ha de descobrir aquí l'argument d'aquesta pel·lícula. Hi ha una missió, una de les fotudes, amb quatre tancs en territori nazi. Pitt és sergent del primer, amb quatre homes a les seves ordres. Punt. Ja ens imaginem que acabarà bé i que hi haurà crisis pel camí.
Però ara vull parlar d'aquelles dues escenes memorables. Una, un dinar. L'altra, un combat.
La columna de tancs aconsegueix fer-se amb el control d'un poblet alemany. Els pocs soldats enemics que queden són fets presoners. Els vilatans treuen el nas i accepten els nord-americans. El sergent Collier (Brad Pitt), però, detecta una ombra en un pis, rere les cortines. Hi puja amb Norman, un soldat novato, i hi troben dues dones: tia i cosina. Aleshores el metratge s'allargassa en diversos moments d'una llarguíssima escena plena de tensió en què els quatre actors estan molt ben dirigits i donen el millor de si mateixos, com també fan els altres que completen la "tripulació" del tanc: hem hagut d'esperar ben bé mitja hora abans no ens arrribés aquesta extraordinària escena però ha valgut la pena. Alguns dels personatges, que des del començament havien estat tallats amb un patró força conegut, David Ayer (guionista de l'oscaritzada -i sobrevalorada, però- Training Day) ara aprofita per donar-los alguns matisos interessants, ens els acosta, ens fa veure que no tot és el que sembla, que tothom té les seves raons per fer el que fa. S'ha de veure.
La segona escena és un prodigi de planificació. Només diré que t'arrapes al braç de la butaca (o a la cama de la nòvia, és clar) amb la mà suant, en tensió, durant tota la seva durada: dos tancs, l'un una bèstia alemanya on reboten tots els projectils, l'altre un de nord-americà molt més fràgil. S'empaiten l'un a l'altre com dos animals que van a matar, estudiant-se, rugint, esperant el moment de saltar a la jugular. També s'ha de veure. Jo vaig disfrutar.
Espero que els qui aneu a veure-la també disfrutareu.
Cine de gènere autèntic. Amb tot el que això vol dir.
