En el cas que ens ocupa, "I, Daniel Blake", Loach ha volgut explicar de manera crua i tendra alhora la realitat d'aquells qui tot i no haver fet mai res de dolent (sinó tot el contrari) han de patir en si mateixos les contradiccions d'un sistema d'ajudes socials que presumint de ser just i equitatiu en realitat acaba sent terriblement injust, absurd, assassí.
Aquesta pel·lícula és un cop de puny a l'estómac. No s'estalvia cap ni un dels graons que condueixen a l'infern personal d'aquells qui no es poden defensar perquè ja no els queden forces i, així, ens descriu el periple d'aquest Daniel Blake (que es podria dir Pere Garcia) intentant sortint-se'n sense èxit. Ara bé, encara que algun crític no ho hagi sabut veure (potser perquè devia tenir en cap en una altra banda), no hi ha una sola escena lacrimògena, no hi ha gratuïtat en la mostra dels sentiments de cap dels personatges, sinó que hi ha humanitat. Ras i curt.
Aquesta és una pel·lícula profundament humana, que creu en les bones persones. És un crit perquè despertem i ens adonem que així no anem gens bé, que el mecanismes de protecció i justícia social que ens vam inventar ja no funcionen perquè les pròpies regles amb què funcionen estan podrides, que ens estem venent l'administració de la justícia a les grans corporacions privades, que aquells qui manen no donen la cara i han aconseguit que ens barallen i ens trepitgem els uns als altres...
Cineastes com Ken Loach ens ho han anat dient pel·lícula rere pel·lícula. I no sembla que els hàgim fet cas. Vés a saber si acabaran callant per falta de públic. Ara com ara aquesta pel·lícula, premiada a uns quants festivals, es projecta en una dotzena de sales a Barcelona, la major part de les quals en versió original.
A veure si té prou èxit per invertir la tendència. Estaria bé, per variar.
