Phillip Seymour Hoffman
Em sembla que va ser fa uns quants anys, tampoc no gaires, que vaig descobrir aquest actor.
Em sembla que va ser fa uns quants anys, tampoc no gaires, que vaig descobrir aquest actor.
La pel·lícula
es deia “The 25h hour” i els distribuïdors van decidir traduir-la com “La
última noche”, que no és ben bé el mateix. Podríem fer ara un recull de les petites
i grans barbaritats que s’han fet traduint títols de l’anglès (i vés a saber
què han fet amb el suec o l’indi!), però no és el moment. Em desviaria massa de
l’objecte d’aquestes ratlles: parlar d'un bon actor, o en realitat de tres actors de fortuna desigual: els tres amics que es
troben per darrera vegada abans que un d’ells ingressi a presó per una
espifiada.
El protagonista de la pel·lícula, a qui l’endemà d’aquesta darrera nit la vida li ha de canviar completament, és Edward Norton (que jo devia descobrir també aquell any), un bon actor que no ha tingut gaire encert i que fins al moment ha fet una carrera bastant irregular. El seu protagonisme a “American History X” (títol que curiosament no es va traduir) va crear faltes expectatives.
El segon amic del grup és Barry Pepper, que, tot i brillar en petits papers en produccions destinades al gran públic, ha anar fent sempre més o menys el mateix paper de secundari dur condicionat per un rostre sec i una indústria cruel. Algun dia un bon director que tingui les mans lliures li oferirà el paper protagonista que es mereix. A mi m'agrada molt. Reviseu "Saving Private Ryan".
El tercer era Hoffman.
Ho diré ja d'entrada: Phillip Seymour Hoffman és el millor actor que he vist al cine els últims 20 anys. Segur. No en tinc cap dubte. La seva personalitat poderosa omple la pantalla en qualsevol de la cinquantena llarga de pel·lícules que deu haver fet.
Per començar, m’agradaria esmentar la llista de formidables secundaris seus que s’han menjat crus els protagonistes de “The Talented Mr. Rippley” (Matt Damon), “Charlie Wilson's War” (Tom Hanks), “Moneyball” (Brad Pitt) i “The Ides of March" (aquí dos: George Clooney i Ryan Gosling), quatre productes comercials relativament dignes que potser sense la seva intervenció més aviat breu, episòdica, circumstancial, potser ni valdria la pena recomanar. Però vet aquí que aquest mes de setembre s’ha estrenat la seva darrera gran actuació, “A Most Wanted Man” (novament, la traducció ens espatlla una mica el sentit: “El hombre más buscado” no és ben bé el mateix que “Un hombre muy buscado”), i aquí sí que és un protagonista absolut.
Günther Bachman és un espia alemany de passat enterbolit per un cas que va acabar malament (pitjor encara: ell se'n culpabilitza). Vestit sovint amb una gavardina beix que recorda la de Marlowe o Spade), amb barba de tres o quatre dies, cabells greixosos i sempre el cigarret als llavis, se’ns presenta com un personatge profundament trist que no vessa una sola llàgrima, un ésser desencantat de tot i de tothom que necessita confiar en el seu equip, una persona castigada, freda, aparentment insensible i alhora més humana que tots els qui l’envolten, profundament escèptica que les coses puguin anar mai millor tot i que confia (erròniament, és clar) que aquesta vegada els seus superiors entendran les seves motivacions per actuar com actua i el deixaran fer.
Tot plegat, cine en majúscules. Com en d’altres personatges seus de pes anteriors (ara mateix recordo sobretot l’Andy de “Before the Devil Knows You’re Dead”, l’última pel·lícula de Sidney Lumet) la seva actuació commou precisament perquè ens sentim molt a prop seu (potser fins i tot massa, i dic això en sentit positiu): no exagera mai sinó que es conté, no gesticula amb exageració sinó que fa un petit gest aquí o allà que comunica més que tres o paràgrafs de text. És una interpretació emocionant, sincera, continguda, d’aquelles que veiem al cinema molt de tant en tant (com en algunes pel·lícules amb Meryl Streep, Robert Duvall, Kathy Bates, Daniel Day-Lewis, Anthony Hopkins o Kevin Spacey), un recital interpretatiu molt recomanable.
Sense donar cap concessió a l’espectador, però, la profunda malenconia que impregna tots els racons d’aquest Hamburg ple de guixades a les parets i bosses d’escombraries per terra, poblat d’éssers solitaris que sobreviuen en la grisor general, no és obstacle perquè qui vagi a veure aquesta excel·lent pel·lícula hi trobi, a part del mestre Hoffman, moltes altres virtuts com ara un guió brillant (amb una novel·la del gat vell John le Carré al darrere), una fotografia realista d’un mestre de la fotografia, una música escassa, puntejada, sense estridències i un grapat de secundaris que estan en perfecte equilibri amb el desenvolupament de la història.
Una gran pel·lícula i un gran actor. No us la perdeu.
El protagonista de la pel·lícula, a qui l’endemà d’aquesta darrera nit la vida li ha de canviar completament, és Edward Norton (que jo devia descobrir també aquell any), un bon actor que no ha tingut gaire encert i que fins al moment ha fet una carrera bastant irregular. El seu protagonisme a “American History X” (títol que curiosament no es va traduir) va crear faltes expectatives.
El segon amic del grup és Barry Pepper, que, tot i brillar en petits papers en produccions destinades al gran públic, ha anar fent sempre més o menys el mateix paper de secundari dur condicionat per un rostre sec i una indústria cruel. Algun dia un bon director que tingui les mans lliures li oferirà el paper protagonista que es mereix. A mi m'agrada molt. Reviseu "Saving Private Ryan".
El tercer era Hoffman.
Ho diré ja d'entrada: Phillip Seymour Hoffman és el millor actor que he vist al cine els últims 20 anys. Segur. No en tinc cap dubte. La seva personalitat poderosa omple la pantalla en qualsevol de la cinquantena llarga de pel·lícules que deu haver fet.
Per començar, m’agradaria esmentar la llista de formidables secundaris seus que s’han menjat crus els protagonistes de “The Talented Mr. Rippley” (Matt Damon), “Charlie Wilson's War” (Tom Hanks), “Moneyball” (Brad Pitt) i “The Ides of March" (aquí dos: George Clooney i Ryan Gosling), quatre productes comercials relativament dignes que potser sense la seva intervenció més aviat breu, episòdica, circumstancial, potser ni valdria la pena recomanar. Però vet aquí que aquest mes de setembre s’ha estrenat la seva darrera gran actuació, “A Most Wanted Man” (novament, la traducció ens espatlla una mica el sentit: “El hombre más buscado” no és ben bé el mateix que “Un hombre muy buscado”), i aquí sí que és un protagonista absolut.
Günther Bachman és un espia alemany de passat enterbolit per un cas que va acabar malament (pitjor encara: ell se'n culpabilitza). Vestit sovint amb una gavardina beix que recorda la de Marlowe o Spade), amb barba de tres o quatre dies, cabells greixosos i sempre el cigarret als llavis, se’ns presenta com un personatge profundament trist que no vessa una sola llàgrima, un ésser desencantat de tot i de tothom que necessita confiar en el seu equip, una persona castigada, freda, aparentment insensible i alhora més humana que tots els qui l’envolten, profundament escèptica que les coses puguin anar mai millor tot i que confia (erròniament, és clar) que aquesta vegada els seus superiors entendran les seves motivacions per actuar com actua i el deixaran fer.
Tot plegat, cine en majúscules. Com en d’altres personatges seus de pes anteriors (ara mateix recordo sobretot l’Andy de “Before the Devil Knows You’re Dead”, l’última pel·lícula de Sidney Lumet) la seva actuació commou precisament perquè ens sentim molt a prop seu (potser fins i tot massa, i dic això en sentit positiu): no exagera mai sinó que es conté, no gesticula amb exageració sinó que fa un petit gest aquí o allà que comunica més que tres o paràgrafs de text. És una interpretació emocionant, sincera, continguda, d’aquelles que veiem al cinema molt de tant en tant (com en algunes pel·lícules amb Meryl Streep, Robert Duvall, Kathy Bates, Daniel Day-Lewis, Anthony Hopkins o Kevin Spacey), un recital interpretatiu molt recomanable.
Sense donar cap concessió a l’espectador, però, la profunda malenconia que impregna tots els racons d’aquest Hamburg ple de guixades a les parets i bosses d’escombraries per terra, poblat d’éssers solitaris que sobreviuen en la grisor general, no és obstacle perquè qui vagi a veure aquesta excel·lent pel·lícula hi trobi, a part del mestre Hoffman, moltes altres virtuts com ara un guió brillant (amb una novel·la del gat vell John le Carré al darrere), una fotografia realista d’un mestre de la fotografia, una música escassa, puntejada, sense estridències i un grapat de secundaris que estan en perfecte equilibri amb el desenvolupament de la història.
Una gran pel·lícula i un gran actor. No us la perdeu.
