Vaig veure l'exposició "Génesis" a Madrid crec recordar que l'any passat (la memòria m'acostuma a fallar en aquesta mena de dades, de manera que segurament devia ser abans, el 2012), o sigui que ja sabia què anava a veure.
Tot i no saber ben bé quina ha estat la trajectòria de Salgado al llarg dels anys, sí que tenia una certa idea que acostumava a fer fotografies en blanc i negre i que estava tocat de feia anys pel tema social. "Génesis", però, anava per una altra banda.
Aquesta pel·lícula és pura emoció.
La veu plàcida i serena de Sebastiao Salgado viatja per tot el món parlant dels rostres que l'han impactat i de les terres inhòspites on lluiten per sobreviure; dels paisatges singulars que ha conegut i de les bèsties despietades que els habiten; de les penes del treball i de l'explotació a què ens sotmetem els uns als altres; de les enormes bestieses que es continuen cometent a l'Àfrica i que més d'una vegada han estat a punt de fer-li abandonar la professió i també de persones que viuen en poblats perduts, sense presses, paladejant la calma i el silenci.
És un film terrible perquè se'ns mostra el pitjor de l'ésser humà, però també és un crit d'esperança perquè aquest mateix ésser humà s'adoni de la bellesa del món i li demostri el seu amor tenint-ne cura.
Felicitats, Sebastiao. Gràcies, Wim.
Hem après la lliçó.
