Tot i que la fotografia reproduïda és en color, aquest western (el primer d'aquest blog, també!) està rodat en blanc i negre, cosa que trobo un altre encert perquè el color l'hauria fet massa proper a la pròpia època en què va ser filmat, a principis dels anys 60 del passat segle. Curiosament, la pel·lícula està ambientada a principis dels 50, alguns anys abans. Per què? Per distanciar-se'n encara més. I per un atzar miraculós, un director sense cap gran carrera, poc conegut, com David Miller, coincideix amb un guionista excepcional com Dalton Trumbo i amb un pressupost que de ben segur va ser ajustadíssim aconsegueix fer una veritable obra mestra... des del meu punt de vista.
Exagero? Potser sí, però pel·lícules com aquesta, vista a finals del 2016 amb totes les butaques de la sala Layla de la Filmoteca venudes, supera i de molt un munt de productes mediocres que reben l'etiqueta de "petita joia" o "clàssic contemporani" setmana sí i setmana també en algunes revistes i suplements dominicals.
Anem a pams.
"Los valientes andan solos" (traducció potable del títol original) descriu en una sola jornada l'arribada d'un vaquer al poble del seu amic, empresonat per ajudar uns immigrants, i la posterior fugida d'aquell per la impossibilitat d'adaptar-se al sistema de vida convencional de la societat moderna. Així doncs, és la història d'un home lliure, d'un sense papers, que no accepta ni barreres ni tanques però que no vol fer mal a ningú. Vol viure la seva vida, el seu dia a dia, sense tenir lligams enlloc ni voler donar explicacions a ningú. El personatge que compon Kirk Douglas de seguida ens cau simpàtic, és sensible, il·lús, amb quatre idees clares. Acut al poble a ajudar el seu amic, a convèncer-lo de fugir junts. Ell, però, ha triat una altra vida i assumeix el càstig injust que l'ordre social li aplica per saltar-se la llei. Aquest argument, vist mil vegades en multitud de pel·lícules dins i fora d'aquest gènere, pren aquí un matís peculiar: l'autenticitat en la interpretació dels personatges principals, la proximitat dels seus caràcters. El personatge de Douglas ens fa patir perquè ens hi identifiquem, sospitem la seva condemna, ens amoïnem per la falta de comprensió dels altres; també ens sentim propers a la quotidianitat del de Walter Matthau, al debat interior del de Gena Rowlands. Fins i tot els secundaris aporten cadascun el seu matís profundament humà. Aquí ningú és fet d'una peça, tothom s'expressa de manera matisada perquè l'ésser humà és fet de matisos, de contradiccions, d'idees contraposades. D'aquí la reivindicació autèntica d'un món que està desapareixent i que no es podrà recuperar mai més, d'un món molt més humanitzat, molt més proper i autèntic que aquell representat per la màquina, per les barreres, per les vies de comunicació ràpides.
No deixeu de veure-la si en teniu l'oportunitat. Val molt la pena. Sense tenir-hi gairebé res a veure, vaig trobar en aquest primerenc western crepuscular el to d'altres pel·lícules difícilment classificables com "What Ever Happened to Baby Jane" o "To Kill a Mockingbird". No sé què és ni com dir-ho, però si em pregunto a mi mateix quines pel·lícules s'hi assemblen em vénen al cap tots dos títols. I fet aquí que, consultat l'IMDB,...totes tres són del 1962.
