Confesso que durant una pila d'anys vaig tenir força prejudicis envers el cinema espanyol i que per això no anava a veure tantes pel·lícules espanyoles com franceses, nord-americanes o alemanyes.
A finals dels anys setanta, i sobretot durant la dècada dels vuitanta, en aquest país es van poder veure, d'una banda, moltes pel·lícules d'altíssima qualitat de la nouvelle vague francesa (Jean Luc Godard, François Truffaut, Eric Rohmer) i del nou cinema alemany (Werner Herzog, Rainer Werner Fassbinder, Volker Schlöndorff), alhora que també es recuperaven a les sales del "Círculo A" molts clàssics de l'oest, la comèdia i policíacs que als que ara ja hem passat dels cinquanta ens van ensenyar com es fan pel·lícules modernes, barates, amb contingut de pes i, sobretot, allò que sovint trobem a faltar en el cine actual: bons guions i bones interpretacions.
Els directors espanyols dels vuitanta va tenir la dura tasca d'expressar-se de manera personal i alhora guanyar-se la vida, és a dir, entretenir (quina paraula més odiosa!), sense tenir enlloc on agafar-se: la censura franquista s'havia encarregat de reduir el cine dels setanta i dels seixanta a gairebé una broma de mal gust. Afortunadament, Carlos Saura havia aconseguit despistar la censura tants amb pel·lícules "de gènere" ("La caza", 1966) com amb experiments plens de contingut "alternatiu" ("Peppermint Frappé", 1967), i més endavant vindrien Pedro Almodóvar ("Laberinto de pasiones", 1982), Bigas Luna ("Caniche", 1979) o Antonio Uribe ("La fuga de Segovia", 1981), que amb molts d'altres han intentat expressar-se de manera lliure parlant amb franquesa de tot allò que abans havia estat amagat o prohibit.
Trobo que de vegades el cinema espanyol se n'ha sortit molt bé, però que no és fins fa no gaires anys que podem parlar de manera completament desacomplexada de qualsevol qüestió en cinema. Trobo que fins fa quatre dies en el cinema encara pesava la necessitat d'esmentar en un moment o altre algun trauma relacionat amb la guerra civil o la repressió sexual, i això carrega. Com que aquest és un país que no ha fet net amb el passat i encara queden culpables per jutjar i condemnar, sembla que hem de continuar estant alerta i el cinema ha de fer la feina que no gosen fer els polítics. Ja anava sent hora que l'art tingués les ales lliures i treure's de sobre aquesta personalitat.
Amb pel·lícules com "El desconocido" somrius feliç de comprovar que ja ho hem aconseguit. Bé, rectifico, ho ha aconseguit l'equip que l'ha parit. Com el de "Grupo 7" (Alberto Rodríguez, 2012), "Celda 211" (Daniel Monzón, 2009) o "La soledad" (Jaime Rosales, 2007). I me'n descuido unes quantes més. Totes són meravelles que no tenen res a envejar als thrillers nord-americans o francesos.
L'argument complet de "El desconocido" no es pot explicar sense espatllar-la a tothom qui no l'hagi vist, de manera que només diré que va d'un paio que quan duu els seus fills al cole li truquen i li diuen que té una bomba sota el seient del cotxe i si es mou explotarà. Aquest és la premissa inicial de la primera pel·lícula llarga del director Dani de la Torre, un thriller d'aquells que et fan clavar les grapes als braços de la butaca amb dits entresuats. Amb una arquitectura de guió que funciona com un rellotge de precisió, sense que li sobri ni un segon de metratge, la pel·lícula es construeix de manera lineal amb diversos punts de tensió repartits cada deu o quinze minuts i resolts amb girs argumentals sorprenents, valents, eficaços. És una història realista, d'allò més ben interpretada per tots els actors. Considero especialment encertada l'elecció, des del meu punt de vista, de Fernando Cayo i Elvira Mínguez com a policies enfrontats, que veuen les coses de manera diferent, i evidentment, interpretació excel·lent de Luis Tossar, del qual sóc fan des de fa temps. Javier Gutiérrez també està molt bé, però el seu paper és breu, no està a l'altura del parell de policies, que haurien de sortir al cartell.
Però "El desconocido" no es queda només en un cas de policíac hipertens sinó que té el valor afegit dels bons thrillers clàssics: li clava un mastegot al sistema. I amb ganes. Ja fa temps que som titelles en mans de tota aquesta patuleia que fa anar centenars de milers d'euros (o del que sigui) amunt i avall amb tres sospirs mentre xarrupen gintònics amb cogombre. Sort que ens queda el cinema per etzibar-los una bona guitza.
Al final de la pel·lícula (no patiu, que no us l'explicarà), ens quedem tots ben descansats. Per diversos motius: pel mastegot al sistema i perquè per fi podrem fer un sospir llarg... després de tanta tensió.
Bé, ens hi quedarem els quatre gats (mai millor dit) que hem anat aquesta tarda a la sala B del Verdi Park.
És un quart de 9 passat. No sé com deuen haver anat les eleccions...
