diumenge, 7 de febrer del 2016

The Revenant

Dos motius són els que m'han empès a escriure quatre ratlles sobre aquesta pel·lícula, a part del rondineig que de tant en tant sento en un replec del cervell i que em crida a reprendre un blog que tinc una mica deixat de banda: d'una banda, respondre a alguns comentaris negatius que he llegit sobre aquesta pel·lícula amb alguns arguments a favor seu; de l'altra, és un western amb neu i els westerns amb neu fa anys que m'atrauen com a les formigues els pinyols de préssec.



    Em sembla que he llegit un parell de crítiques d'aquesta pel·lícula, no recordo de qui, però si on: a "El Periódico" i al "Time Out", que de vegades coincideixen i de vegades no (tot i pertànyer al mateix grup editorial i publicar-se conjuntament). Per començar, si voleu saber quantes estrelletes tenia aquí o allà, us he de dir que tots dos li'n donaven dues, cosa que vol dir que el producte en concret no val gran cosa encara que es deixa veure, que no és una pel·lícula "que cal veure", que només és "bona" (o sigui dolenta, perquè últimament hi ha força obres mestres absolutes amb quatre estrelles) i no justifica el preu de taquilla, que ja te la baixaràs, etc.
    Bé, doncs vet aquí que no hi estic gens d'acord.
    I per no estar d'acord amb aquests crítics no estic ni tan sols d'acord que els hagin de publicar les crítiques enlloc perquè estan reduint els indubtables valors de "The Revenant" a un parell d'afirmacions absolutes sense fonament: que si la fotografia està molt bé, que si el Leonardo ho passa molt malament i n'aplaudim l'innegable esforç físic, que si el rodatge va ser un calvari, etc., però que la pel·lícula és una llauna, massa contemplativa, buida, i que Iñarritu es pren massa seriosament a si mateix. Què vol dir que "es pren massa seriosament a si mateix"? Que marca una empremta en el que fa? I qui no? Que potser el cine de Visconti, de Fellini, de Truffaut o de Herzog no ho fa? Quin és el problema? Que els directors de cinema no poden fer el que els doni la gana, com els doni la gana, i alhora fascinar-nos? Que no busquem el segell de Paul Auster, de Pere Calders o de Julio Cortázar en cadascun dels seus llibres? Au, va, canalla, aneu a passejar. Mireu més cine anterior als noranta del segle passat i sigueu una mica més justos amb el que s'estrena.



    No estic gens d'acord amb els crítics que afirmen que "The Revenant" és buida i pretenciosa. Al contrari. És una excel·lent pel·lícula d'aventures, que narra de manera molt realista (moltíssim, i sense abusar de sagnies) una història de venjança i supervivència a les Muntanyes Rocalloses a principis del segle XIX (no explicaré aquí el motiu d'aquesta venjança ni cap dels detalls de la supervivència perquè us dels lemes d'aquest blog és no espatllar la pel·lícula a qui no l'ha vista). Podem seguir al detall l'itinerari pels boscos i planúries salvatges dels diversos personatges, de dos dels quals se'ns mostra ja en les primeres escenes un enfrontament que els durà a un desenllaç fatal, esperat, clàssic, i fins que no hi arribem anirem passant la nostra mirada atònita per un escenari natural espectacular, fantàstic, que cal veure necessàriament en pantalla gran. L'acció és abundant, amb unes coreografies que glacen la sang, molt ben dosificada en diversos episodis col·locats estratègicament al llarg de tot el metratge (l'atac inicial al campament, la persecució pel riu, el robatori del cavall, el segon atac i la fugida a cavall), cosa que alleugereix un guió amb molt pocs diàlegs.



    A més a més, és un western amb neu, com he dit abans. I qualsevol pel·lícula que ben entrat el segle XXI em transporti novament al territori de "Les aventures de Jeremiah Johnson" (Sidney Pollack, 1972), "L'home d'una terra salvatge" (Richard C. Sarafian, 1971) o "El genet pàl·lid" (Clint Eastwood, 1985) serà molt benvinguda. Sempre he tingut debilitat pel cinema d'acció clàssic en ambients nevats. Trobo que també els policíacs guanyen amb la neu. "Fargo" (Joel i Ethan Coen, 1996), per exemple, ha sigut una referència per a força cinema que ha vingut després: Deu ser que la desolació dels ambient gèlids barrejada amb les dificultats de moviment i de trama inherents als ambients d'aquest tipus afegeixen atractiu a les pel·lícules criminals.
    En el meu cas, com que sóc un fanàtic del western, si me li posen neu ja baixo els braços i no em resisteixo: corro al cine.
    I si és cine amb neu i amb monstre també!