The French Connection

Gairebé tothom ha sentit a parlar de la persecució d'un cotxe rere el metro que hi ha a mig metratge d'aquesta pel·lícula. I qui no sap de què parlo està de sort, perquè encara ha de gaudir de deu o quinze minuts de cine del bo.

    Però aquest no és l'únic ni el principal motiu per destacar aquesta pel·lícula policíaca d'entre el miler que deuen anar del mateix (un parell de policies, l'un més eixelebrat que l'altre, en un cas de tràfic de drogues a Nova York). El que em sorprèn de "The French Connection" encara avui és el seu realisme dut fins a l'extrem. Els carrers són bruts, enfangats, els policies hi rellisquen, empaiten els criminals per dins de fàbriques abandonades, amb parets plenes de sutge i rovell, amb basses llardoses pertot arreu. El fum surt de terra, el cel és sempre gris. Tot i ser una pel·lícula de ritme pausat, d'escenes llargues seguint aquest o aquell personatge, en cap moment no hi ha descans.
    Popeye, el personatge interpretat per Hackman, un dels meus actors favorits, és implacable, no dorm, no viu, no té vida, només fa de policia, no perd de vista el seu objectiu, l'empaita a peu, corrent, al volant d'un cotxe fent cara d'histèric. I el seu company és Roy Scheider en un paper una mica apagat per l'altre, no tan agraït d'interpretar.
    No se m'acut cap altra pel·lícula amb un to similar. "The F.C." t'entra a la vena des del minut 1 i no et deixa anar. Amb un caràcter de vegades documental i d'altres gairebé experimental, inicia un camí que no van interpretar gaire bé desenes de sèries policíaques televisives dels anys setanta, i no diguem ja dels vuitanta i posteriors, quan tot se'n va anar en orris. Convé reveure films d'aquesta època com "The Conversation", de Coppola (també amb Hackman),"Serpico", de Lumet, o "Mean Streets", de Scorsese per trobar un tast d'aquesta espontaneïtat. I en són només un tast, perquè "The F.C:" és del 71 i les altres tres venen després. Realment el fet que existeixi una pel·lícula com aquesta sembla cosa de coincidències astrals, perquè Friedkin mai no va tornar a fer res de tan bo. Recordem que la seva pel·lícula següent va ser "The Exorcist", un parell d'anys després. I el que ve després semblen pals de cec d'un director a la recerca d'un guió, d'un productor. Algú recorda algun altre títol seu? Una pena.
    Curiosament, "The French Connection II" la va dirigir quatre anys després John Frankenheimer, un altre director de recorregut similar a Friedkin de qui algun dia haurem de parlar aquí. Fins aleshores, un salut a aquells qui encara no heu vist la primera en una sala de cine.
    No us la perdeu si la tornen a fer. Avui a la Filmoteca érem uns quants.

Captain Fantastic

Als que ens dediquem a la feina d'ensenyar ens costa molt sentir-nos mig satisfets amb el cinema que toca la nostra professió. Almenys, a mi em passa. I a d'altres professors i professores amb qui parlo.
De tant en tant, però, descobreixo (o em descobreixen: gràcies, Adri; gràcies, Jesús) alguna petita joia. "Captain Fantastic", per exemple.

     
       Em va agradar fa uns quants anys aquell drama amarg titulat en castellà "Hoy empieza todo" i no fa tants el drama nòrdic "La caça", més greu encara que l'anterior. Se m'acut que potser "El club dels poetes morts" tancaria una memorable trilogia sobre la qüestió docent. Ara, que en els tres casos la cosa acaba malament.
       Aquestes són tres formidables pel·lícules que coincideixen, a més de en la seva altíssima qualitat, en el fet que es miren l'acció des ben a prop del personatge del docent en problemes, immers en un panorama educatiu no gens gaire galdós. El director de totes dues ens vol contagiar del punt de vista del professor en contrast amb un entorn social hostil, gairebé eixelebrat.
       No és el més habitual, però. El que sovint trobem són productes força més tòpics, falsos o previsibles que mostren un tímid enfrontament entre dues parts (la major part de les vegades professor-alumnes) que es resol cap al final de manera positiva per a tots, després de passar per conflictes estúpids, falsos o inversemblants. Estic parlant del reguitzell de pel·lícules que narren la difícil supervivència d'un professor nou en una aula de brètols, sobre les quals no cal escriure ni dues paraules.

       El cas que ens ocupa jo el col·locaria en un punt intermedi entre el centenar de productes comercials que responen al plantejament anterior i la trilogia amb què iniciàvem aquest comentari.
       "Captain Fantastic" és una pel·lícula que no deixa de ser un producte amable per a tots els públics sense gaire risc ni cap signe autoral enlloc, però planteja de manera molt clara, oberta i franca la necessitat de posar en dubte l'estat de les coses a Occident pel que fa a la vigència dels nostres sistemes de vida; concretament, ens diu que mengem malament, que no coneixem l'entorn natural que ens envolta, que estem estupiditzats per les marques de moda, que ens passem hores matant personatges de ficció en jocs d'ordinador avorridíssims, que no tenim prou cultura lectora; en definitiva, que estem carregats de punyetes i que som uns ignorants egoistes. Déu n'hi doret.
       Tot plegat, evidències. Ja ho sabíem, que no anàvem gaire bé, però cal que de vegades algú ens ho digui ben alt, com ho ha fet el gairebé debutant director Matt Ross.
       He de confessar que en el seu moment me la vaig perdre i ara em sap greu. Potser molts com jo van pensar que devia ser una fricada hipster insuportable en veure el títol (poc afortunat) i el cartell (encara menys afortunat). Sort que el cinema Texas l'ha recuperada.
       Els meus alumnes l'haurien de veure.
       Els hi portaré.

To Kill a Mockingbird

No em cansaré mai de veure aquesta pel·lícula. I cada vegada que la veig em produeix la mateixa sensació: una barreja de profunda tristesa i de màxima felicitat, pel fet que veient-la em ve al cap alhora la constatació que el paradís de la infantesa és un indret perdut i també que va existir de debò i es manifesta de tant en tant en el present a través del seu record.




No hi ha gaires pel·lícules que em produeixin aquest efecte. Ara, així, diria "Stand by me" ("Cuenta conmigo") i "The Night of the Hunter" ("La noche del cazador"). En les tres hi ha una colla de nens que experimenten la sensació de fer una ullada fascinada i terroritzada alhora al món dels adults, que és fosc, terrible, injust, però també atractiu. I aquesta aproximació a l'adultesa es fa des del més absolut respecte i una profunda comprensió del món dels nens. La pel·lícula és una d'aquelles meravelloses coincidències de la història del cinema, en què tant el guió com la direcció, la fotografia, la interpretació i la banda sonora es troben en estat de gràcia.
El director és Robert Mulligan, un senyor molt respectable que em sembla que va dirigir ben poques pel·lícules. Recordo un western molt curiós, dels que m'agraden a mi, amb pocs personatges, persecucions i paisatges desolats que es diu "The Stalking Moon" ("La noche de los gigantes"); i també "Summer of '42" ("Verano del 42"), d'argument molt diferent a la primera. Ara mateix no en recordo cap altre, però m'adono que la primera també està protagonitzada per Gregory Peck i que la segona té el mateix to malenconiós que la pel·lícula que analitzem ara. Mulligan fa una feina de mestre deixant que els nens facin de nens, els nens més creïbles que he vist al cinema. No sembla que actuïn. Jem, per exemple, que fa de fill gran de l'advocat Atticus Finch interpretat per Peck, sap transmetre'ns profundes emocions només amb el seu rostre. Sembla realment que estigui sentint el que ens vol transmetre.
De la seva germana Scout podria escriure dues pàgines. Val més que reviseu la pel·lícula i que les escriviu vosaltres.
La banda sonora d'Elmer Bernstein és una música que no em cansaré mai de buscar a l'Spotify quan hagi de descriure a algú la bellesa amb quatre notes, mentre que la fotografia és un prodigi d'un realitzador que ha sabut entendre tot el cinema anterior al seu moment i reciclar-ne el millor per treure el màxim de les quatre localitzacions i decorats que el productor li devia concedir.



Una pel·lícula màgica. Una de les millors de la història del cinema. Parlar del seu argument és fer-la malbé.
Envejo qui no l'hagi vista mai.

Lonely Are the Brave

Em penso que aquesta és la pel·lícula més antiga sobre la qual he parlat en aquest blog. Ara mateix no recordo haver escrit sobre cap altra més antiga. Crec recordar que és del 1962, l'any que vaig néixer. Té, per tant la meva edat. I la protagonitza un actor recentment centenari.



Tot i que la fotografia reproduïda és en color, aquest western (el primer d'aquest blog, també!) està rodat en blanc i negre, cosa que trobo un altre encert perquè el color l'hauria fet massa proper a la pròpia època en què va ser filmat, a principis dels anys 60 del passat segle. Curiosament, la pel·lícula està ambientada a principis dels 50, alguns anys abans. Per què? Per distanciar-se'n encara més. I per un atzar miraculós, un director sense cap gran carrera, poc conegut, com David Miller, coincideix amb un guionista excepcional com Dalton Trumbo i amb un pressupost que de ben segur va ser ajustadíssim aconsegueix fer una veritable obra mestra... des del meu punt de vista.
Exagero?  Potser sí, però pel·lícules com aquesta, vista a finals del 2016 amb totes les butaques de la sala Layla de la Filmoteca venudes, supera i de molt un munt de productes mediocres que reben l'etiqueta de "petita joia" o "clàssic contemporani" setmana sí i setmana també en algunes revistes i suplements dominicals.
Anem a pams.




"Los valientes andan solos" (traducció potable del títol original) descriu en una sola jornada l'arribada d'un vaquer al poble del seu amic, empresonat per ajudar uns immigrants, i la posterior fugida d'aquell per la impossibilitat d'adaptar-se al sistema de vida convencional de la societat moderna. Així doncs, és la història d'un home lliure, d'un sense papers, que no accepta ni barreres ni tanques però que no vol fer mal a ningú. Vol viure la seva vida, el seu dia a dia, sense tenir lligams enlloc ni voler donar explicacions a ningú. El personatge que compon Kirk Douglas de seguida ens cau simpàtic, és sensible, il·lús, amb quatre idees clares. Acut al poble a ajudar el seu amic, a convèncer-lo de fugir junts. Ell, però, ha triat una altra vida i assumeix el càstig injust que l'ordre social li aplica per saltar-se la llei. Aquest argument, vist mil vegades en multitud de pel·lícules dins i fora d'aquest gènere, pren aquí un matís peculiar: l'autenticitat en la interpretació dels personatges principals, la proximitat dels seus caràcters. El personatge de Douglas ens fa patir perquè ens hi identifiquem, sospitem la seva condemna, ens amoïnem per la falta de comprensió dels altres; també ens sentim propers a la quotidianitat del de Walter Matthau, al debat interior del de Gena Rowlands. Fins i tot els secundaris aporten cadascun el seu matís profundament humà. Aquí ningú és fet d'una peça, tothom s'expressa de manera matisada perquè l'ésser humà és fet de matisos, de contradiccions, d'idees contraposades. D'aquí la reivindicació autèntica d'un món que està desapareixent i que no es podrà recuperar mai més, d'un món molt més humanitzat, molt més proper i autèntic que aquell representat per la màquina, per les barreres, per les vies de comunicació ràpides.



No deixeu de veure-la si en teniu l'oportunitat. Val molt la pena. Sense tenir-hi gairebé res a veure, vaig trobar en aquest primerenc western crepuscular el to d'altres pel·lícules difícilment classificables com "What Ever Happened to Baby Jane" o "To Kill a Mockingbird". No sé què és ni com dir-ho, però si em pregunto a mi mateix quines pel·lícules s'hi assemblen em vénen al cap tots dos títols. I fet aquí que, consultat l'IMDB,...totes tres són del 1962.

I, Daniel Blake

Per a mi el cine de Ken Loach és com el de Woody Allen: ja saps què vas a veure. I això potser per a algú serà un problema, ara que valorem més l'originalitat de qualsevol producte que el producte en si mateix. Ara bé, en el cas d'aquests dos homes venerables, fregant tots dos les acaballes de les seves exemplars carreres, veure novament la mateixa història de sempre és una gran satisfacció perquè no és mai cap imbecilitat.



En el cas que ens ocupa, "I, Daniel Blake", Loach ha volgut explicar de manera crua i tendra alhora la realitat d'aquells qui tot i no haver fet mai res de dolent (sinó tot el contrari) han de patir en si mateixos les contradiccions d'un sistema d'ajudes socials que presumint de ser just i equitatiu en realitat acaba sent terriblement injust, absurd, assassí.
Aquesta pel·lícula és un cop de puny a l'estómac. No s'estalvia cap ni un dels graons que condueixen a l'infern personal d'aquells qui no es poden defensar perquè ja no els queden forces i, així, ens descriu el periple d'aquest Daniel Blake (que es podria dir Pere Garcia) intentant sortint-se'n sense èxit. Ara bé, encara que algun crític no ho hagi sabut veure (potser perquè devia tenir en cap en una altra banda), no hi ha una sola escena lacrimògena, no hi ha gratuïtat en la mostra dels sentiments de cap dels personatges, sinó que hi ha humanitat. Ras i curt.



Aquesta és una pel·lícula profundament humana, que creu en les bones persones. És un crit perquè despertem i ens adonem que així no anem gens bé, que el mecanismes de protecció i justícia social que ens vam inventar ja no funcionen perquè les pròpies regles amb què funcionen estan podrides, que ens estem venent l'administració de la justícia a les grans corporacions privades, que aquells qui manen no donen la cara i han aconseguit que ens barallen i ens trepitgem els uns als altres...
Cineastes com Ken Loach ens ho han anat dient pel·lícula rere pel·lícula. I no sembla que els hàgim fet cas. Vés a saber si acabaran callant per falta de públic. Ara com ara aquesta pel·lícula, premiada a uns quants festivals, es projecta en una dotzena de sales a Barcelona, la major part de les quals en versió original.
A veure si té prou èxit per invertir la tendència. Estaria bé, per variar.

The Revenant

Dos motius són els que m'han empès a escriure quatre ratlles sobre aquesta pel·lícula, a part del rondineig que de tant en tant sento en un replec del cervell i que em crida a reprendre un blog que tinc una mica deixat de banda: d'una banda, respondre a alguns comentaris negatius que he llegit sobre aquesta pel·lícula amb alguns arguments a favor seu; de l'altra, és un western amb neu i els westerns amb neu fa anys que m'atrauen com a les formigues els pinyols de préssec.



    Em sembla que he llegit un parell de crítiques d'aquesta pel·lícula, no recordo de qui, però si on: a "El Periódico" i al "Time Out", que de vegades coincideixen i de vegades no (tot i pertànyer al mateix grup editorial i publicar-se conjuntament). Per començar, si voleu saber quantes estrelletes tenia aquí o allà, us he de dir que tots dos li'n donaven dues, cosa que vol dir que el producte en concret no val gran cosa encara que es deixa veure, que no és una pel·lícula "que cal veure", que només és "bona" (o sigui dolenta, perquè últimament hi ha força obres mestres absolutes amb quatre estrelles) i no justifica el preu de taquilla, que ja te la baixaràs, etc.
    Bé, doncs vet aquí que no hi estic gens d'acord.
    I per no estar d'acord amb aquests crítics no estic ni tan sols d'acord que els hagin de publicar les crítiques enlloc perquè estan reduint els indubtables valors de "The Revenant" a un parell d'afirmacions absolutes sense fonament: que si la fotografia està molt bé, que si el Leonardo ho passa molt malament i n'aplaudim l'innegable esforç físic, que si el rodatge va ser un calvari, etc., però que la pel·lícula és una llauna, massa contemplativa, buida, i que Iñarritu es pren massa seriosament a si mateix. Què vol dir que "es pren massa seriosament a si mateix"? Que marca una empremta en el que fa? I qui no? Que potser el cine de Visconti, de Fellini, de Truffaut o de Herzog no ho fa? Quin és el problema? Que els directors de cinema no poden fer el que els doni la gana, com els doni la gana, i alhora fascinar-nos? Que no busquem el segell de Paul Auster, de Pere Calders o de Julio Cortázar en cadascun dels seus llibres? Au, va, canalla, aneu a passejar. Mireu més cine anterior als noranta del segle passat i sigueu una mica més justos amb el que s'estrena.



    No estic gens d'acord amb els crítics que afirmen que "The Revenant" és buida i pretenciosa. Al contrari. És una excel·lent pel·lícula d'aventures, que narra de manera molt realista (moltíssim, i sense abusar de sagnies) una història de venjança i supervivència a les Muntanyes Rocalloses a principis del segle XIX (no explicaré aquí el motiu d'aquesta venjança ni cap dels detalls de la supervivència perquè us dels lemes d'aquest blog és no espatllar la pel·lícula a qui no l'ha vista). Podem seguir al detall l'itinerari pels boscos i planúries salvatges dels diversos personatges, de dos dels quals se'ns mostra ja en les primeres escenes un enfrontament que els durà a un desenllaç fatal, esperat, clàssic, i fins que no hi arribem anirem passant la nostra mirada atònita per un escenari natural espectacular, fantàstic, que cal veure necessàriament en pantalla gran. L'acció és abundant, amb unes coreografies que glacen la sang, molt ben dosificada en diversos episodis col·locats estratègicament al llarg de tot el metratge (l'atac inicial al campament, la persecució pel riu, el robatori del cavall, el segon atac i la fugida a cavall), cosa que alleugereix un guió amb molt pocs diàlegs.



    A més a més, és un western amb neu, com he dit abans. I qualsevol pel·lícula que ben entrat el segle XXI em transporti novament al territori de "Les aventures de Jeremiah Johnson" (Sidney Pollack, 1972), "L'home d'una terra salvatge" (Richard C. Sarafian, 1971) o "El genet pàl·lid" (Clint Eastwood, 1985) serà molt benvinguda. Sempre he tingut debilitat pel cinema d'acció clàssic en ambients nevats. Trobo que també els policíacs guanyen amb la neu. "Fargo" (Joel i Ethan Coen, 1996), per exemple, ha sigut una referència per a força cinema que ha vingut després: Deu ser que la desolació dels ambient gèlids barrejada amb les dificultats de moviment i de trama inherents als ambients d'aquest tipus afegeixen atractiu a les pel·lícules criminals.
    En el meu cas, com que sóc un fanàtic del western, si me li posen neu ja baixo els braços i no em resisteixo: corro al cine.
    I si és cine amb neu i amb monstre també!

El desconocido

Confesso que durant una pila d'anys vaig tenir força prejudicis envers el cinema espanyol i que per això no anava a veure tantes pel·lícules espanyoles com franceses, nord-americanes o alemanyes.
A finals dels anys setanta, i sobretot durant la dècada dels vuitanta, en aquest país es van poder veure, d'una banda, moltes pel·lícules d'altíssima qualitat de la nouvelle vague francesa (Jean Luc Godard, François Truffaut, Eric Rohmer) i del nou cinema alemany (Werner Herzog, Rainer Werner Fassbinder, Volker Schlöndorff), alhora que també es recuperaven a les sales del "Círculo A" molts clàssics de l'oest, la comèdia i policíacs que als que ara ja hem passat dels cinquanta ens van ensenyar com es fan pel·lícules modernes, barates, amb contingut de pes i, sobretot, allò que sovint trobem a faltar en el cine actual: bons guions i bones interpretacions.
Els directors espanyols dels vuitanta va tenir la dura tasca d'expressar-se de manera personal i alhora guanyar-se la vida, és a dir, entretenir (quina paraula més odiosa!), sense tenir enlloc on agafar-se: la censura franquista s'havia encarregat de reduir el cine dels setanta i dels seixanta a gairebé una broma de mal gust. Afortunadament, Carlos Saura havia aconseguit despistar la censura tants amb pel·lícules "de gènere" ("La caza", 1966) com amb experiments plens de contingut "alternatiu" ("Peppermint Frappé", 1967), i més endavant vindrien Pedro Almodóvar ("Laberinto de pasiones", 1982), Bigas Luna ("Caniche", 1979) o Antonio Uribe ("La fuga de Segovia", 1981), que amb molts d'altres han intentat expressar-se de manera lliure parlant amb franquesa de tot allò que abans havia estat amagat o prohibit.



Trobo que de vegades el cinema espanyol se n'ha sortit molt bé, però que no és fins fa no gaires anys que podem parlar de manera completament desacomplexada de qualsevol qüestió en cinema. Trobo que fins fa quatre dies en el cinema encara pesava la necessitat d'esmentar en un moment o altre algun trauma relacionat amb la guerra civil o la repressió sexual, i això carrega. Com que aquest és un país que no ha fet net amb el passat i encara queden culpables per jutjar i condemnar, sembla que hem de continuar estant alerta i el cinema ha de fer la feina que no gosen fer els polítics. Ja anava sent hora que l'art tingués les ales lliures i treure's de sobre aquesta personalitat.
Amb pel·lícules com "El desconocido" somrius feliç de comprovar que ja ho hem aconseguit. Bé, rectifico, ho ha aconseguit l'equip que l'ha parit. Com el de "Grupo 7" (Alberto Rodríguez, 2012), "Celda 211" (Daniel Monzón, 2009) o "La soledad" (Jaime Rosales, 2007). I me'n descuido unes quantes més. Totes són meravelles que no tenen res a envejar als thrillers nord-americans o francesos.



L'argument complet de "El desconocido" no es pot explicar sense espatllar-la a tothom qui no l'hagi vist, de manera que només diré que va d'un paio que quan duu els seus fills al cole li truquen i li diuen que té una bomba sota el seient del cotxe i si es mou explotarà. Aquest és la premissa inicial de la primera pel·lícula llarga del director Dani de la Torre, un thriller d'aquells que et fan clavar les grapes als braços de la butaca amb dits entresuats. Amb una arquitectura de guió que funciona com un rellotge de precisió, sense que li sobri ni un segon de metratge, la pel·lícula es construeix de manera lineal amb diversos punts de tensió repartits cada deu o quinze minuts i resolts amb girs argumentals sorprenents, valents, eficaços. És una història realista, d'allò més ben interpretada per tots els actors. Considero especialment encertada l'elecció, des del meu punt de vista, de Fernando Cayo i Elvira Mínguez com a policies enfrontats, que veuen les coses de manera diferent, i evidentment, interpretació excel·lent de Luis Tossar, del qual sóc fan des de fa temps. Javier Gutiérrez també està molt bé, però el seu paper és breu, no està a l'altura del parell de policies, que haurien de sortir al cartell.



Però "El desconocido" no es queda només en un cas de policíac hipertens sinó que té el valor afegit dels bons thrillers clàssics: li clava un mastegot al sistema. I amb ganes. Ja fa temps que som titelles en mans de tota aquesta patuleia que fa anar centenars de milers d'euros (o del que sigui) amunt i avall amb tres sospirs mentre xarrupen gintònics amb cogombre. Sort que ens queda el cinema per etzibar-los una bona guitza.
Al final de la pel·lícula (no patiu, que no us l'explicarà), ens quedem tots ben descansats. Per diversos motius: pel mastegot al sistema i perquè per fi podrem fer un sospir llarg... després de tanta tensió.
Bé, ens hi quedarem els quatre gats (mai millor dit) que hem anat aquesta tarda a la sala B del Verdi Park.
És un quart de 9 passat. No sé com deuen haver anat les eleccions...