dissabte, 25 de febrer del 2017

To Kill a Mockingbird

No em cansaré mai de veure aquesta pel·lícula. I cada vegada que la veig em produeix la mateixa sensació: una barreja de profunda tristesa i de màxima felicitat, pel fet que veient-la em ve al cap alhora la constatació que el paradís de la infantesa és un indret perdut i també que va existir de debò i es manifesta de tant en tant en el present a través del seu record.

Imatge relacionada


No hi ha gaires pel·lícules que em produeixin aquest efecte. Ara, així, diria "Stand by me" ("Cuenta conmigo") i "The Night of the Hunter" ("La noche del cazador"). En les tres hi ha una colla de nens que experimenten la sensació de fer una ullada fascinada i terroritzada alhora al món dels adults, que és fosc, terrible, injust, però també atractiu. I aquesta aproximació a l'adultesa es fa des del més absolut respecte i una profunda comprensió del món dels nens. La pel·lícula és una d'aquelles meravelloses coincidències de la història del cinema, en què tant el guió com la direcció, la fotografia, la interpretació i la banda sonora es troben en estat de gràcia.
El director és Robert Mulligan, un senyor molt respectable que em sembla que va dirigir ben poques pel·lícules. Recordo un western molt curiós, dels que m'agraden a mi, amb pocs personatges, persecucions i paisatges desolats que es diu "The Stalking Moon" ("La noche de los gigantes"); i també "Summer of '42" ("Verano del 42"), d'argument molt diferent a la primera. Ara mateix no en recordo cap altre, però m'adono que la primera també està protagonitzada per Gregory Peck i que la segona té el mateix to malenconiós que la pel·lícula que analitzem ara. Mulligan fa una feina de mestre deixant que els nens facin de nens, els nens més creïbles que he vist al cinema. No sembla que actuïn. Jem, per exemple, que fa de fill gran de l'advocat Atticus Finch interpretat per Peck, sap transmetre'ns profundes emocions només amb el seu rostre. Sembla realment que estigui sentint el que ens vol transmetre.
De la seva germana Scout podria escriure dues pàgines. Val més que reviseu la pel·lícula i que les escriviu vosaltres.
La banda sonora d'Elmer Bernstein és una música que no em cansaré mai de buscar a l'Spotify quan hagi de descriure a algú la bellesa amb quatre notes, mentre que la fotografia és un prodigi d'un realitzador que ha sabut entendre tot el cinema anterior al seu moment i reciclar-ne el millor per treure el màxim de les quatre localitzacions i decorats que el productor li devia concedir.



Una pel·lícula màgica. Una de les millors de la història del cinema. Parlar del seu argument és fer-la malbé.
Envejo qui no l'hagi vista mai.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada