dimarts, 28 de març de 2017

Captain Fantastic

Als que ens dediquem a la feina d'ensenyar ens costa molt sentir-nos mig satisfets amb el cinema que toca la nostra professió. Almenys, a mi em passa. I a d'altres professors i professores amb qui parlo.
De tant en tant, però, descobreixo (o em descobreixen: gràcies, Adri; gràcies, Jesús) alguna petita joia. "Captain Fantastic", per exemple.

Resultat d'imatges de captain fantastic
     
       Em va agradar fa uns quants anys aquell drama amarg titulat en castellà "Hoy empieza todo" i no fa tants el drama nòrdic "La caça", més greu encara que l'anterior. Se m'acut que potser "El club dels poetes morts" tancaria una memorable trilogia sobre la qüestió docent. Ara, que en els tres casos la cosa acaba malament.
       Aquestes són tres formidables pel·lícules que coincideixen, a més de en la seva altíssima qualitat, en el fet que es miren l'acció des ben a prop del personatge del docent en problemes, immers en un panorama educatiu no gens gaire galdós. El director de totes dues ens vol contagiar del punt de vista del professor en contrast amb un entorn social hostil, gairebé eixelebrat.
       No és el més habitual, però. El que sovint trobem són productes força més tòpics, falsos o previsibles que mostren un tímid enfrontament entre dues parts (la major part de les vegades professor-alumnes) que es resol cap al final de manera positiva per a tots, després de passar per conflictes estúpids, falsos o inversemblants. Estic parlant del reguitzell de pel·lícules que narren la difícil supervivència d'un professor nou en una aula de brètols, sobre les quals no cal escriure ni dues paraules.

Resultat d'imatges de captain fantastic       El cas que ens ocupa jo el col·locaria en un punt intermedi entre el centenar de productes comercials que responen al plantejament anterior i la trilogia amb què iniciàvem aquest comentari.
       "Captain Fantastic" és una pel·lícula que no deixa de ser un producte amable per a tots els públics sense gaire risc ni cap signe autoral enlloc, però planteja de manera molt clara, oberta i franca la necessitat de posar en dubte l'estat de les coses a Occident pel que fa a la vigència dels nostres sistemes de vida; concretament, ens diu que mengem malament, que no coneixem l'entorn natural que ens envolta, que estem estupiditzats per les marques de moda, que ens passem hores matant personatges de ficció en jocs d'ordinador avorridíssims, que no tenim prou cultura lectora; en definitiva, que estem carregats de punyetes i que som uns ignorants egoistes. Déu n'hi doret.
       Tot plegat, evidències. Ja ho sabíem, que no anàvem gaire bé, però cal que de vegades algú ens ho digui ben alt, com ho ha fet el gairebé debutant director Matt Ross.
       He de confessar que en el seu moment me la vaig perdre i ara em sap greu. Potser molts com jo van pensar que devia ser una fricada hipster insuportable en veure el títol (poc afortunat) i el cartell (encara menys afortunat). Sort que el cinema Texas l'ha recuperada.
       Els meus alumnes l'haurien de veure.
       Els hi portaré.

1 comentari:

  1. Estic molt d'acord amb tot del que s'exposa. I que per fer un bon cinema és suficient tenir una bona história i ser valent. La pel·lícula no narra una situació quotidiana, però descriu i desenvolupa una temàtica universal i atemporal. Se'ns planteja una visió interior sobre la nostra societat i, per hende, sobre nosaltres mateixos. Hi ha un transfons filosòfic entre la relació individu y societat on descriu les pors i prejudicis que tenim davant la diferència. Un relat que ens reconnecta amb l'esència del que som com a éssers humans i que mostra les mancances d'una cultura i d'una educació que tracta les persones i, més concretament, els joves con a estúpids. L'autenticitat del individu està per sobre dels convencionalismes. Molt recomanable. Gràcies Albert

    ResponElimina