dilluns, 28 de juliol del 2014

Cine cada setmana

Alexis


No era una sala gens còmoda (recordo unes butaques dures, que et deixaven el cos fet un quatre), però segurament en aquella època això no em devia importar tant com ara. L'Alexis era un dels cines de Barcelona la programació del qual uns quants seguíem amb atenció (què faran la setmana vinent?) perquè era una sala d'art i assaig, un concepte que era no es fa servir gaire perquè a algú li sonaria pretenciós. A mi l'Alexis em va educar tant o més que l'escola. També em van educar la resta de l'anomenat "círculo A", que em sembla que eren l'Ars, el Capsa i el Maldà. No sé si també ho era el Casablanca, l'últim a desaparèixer (es devien dir "círculo A" per la lletra en què coincideixen). 


Tots aquests eren cines que feien sessions dobles triats amb cura per oferir sessions de 4 ò 5 cinc hores que et feien ballar el cap, que et sacsejaven una mica. També hi havia el Céntrico (que memorable el passi de "La Bête"!), al bell mig de Barcelona. Fins i tot el Loreto i l'Spring, que van venir una mica després. El darrer va durar poc, però hi va haver uns quants caps de setmana de glòria musical amb Hendrix, Who, Zeppelin o Woodstock. 





Ahir "El País" publicava que finalment el local de Rambla Catalunya on l'Alexis va compartir programació amb la seva donassa, l'Alexandra (una mica més comercialota, ella; passava del Woody Allen i companyia), i els seus bessons l'Àlex 1 i l'Àlex 2, cedia l'espai a Mango perquè l'omplís de roba cosida en magatzems subterranis a l'altra punta del món per quatre cèntims l'hora. 
Encantador. No sé on anirem a parar però no m'agrada gaire.


Mirant de ser optimista, em dic a mi mateix que de cinema d'art i assaig encara n'hi ha molt. El llistat de cinemes que s'hi dediquen (sense autoanomenar-s'hi) és prou llarg.
Tenim, per exemple, la fantàstica programació de tardor i primavera del Verdi (que últimament és en hores baixes, com cada any en la temporada de sequera estival) i del Renoir (si fa no fa, tres quarts del mateix; una mena de Verdi del centre). Aquests dos són els que conec més. Hi vaig sovint i (quina paradoxa!) m'alegro de fer-hi una mica de cua de vegades. El públic de tots dos és nombrós, fidel i heterogeni. 
Prop del teatre Villarroel hi ha el Méliès, que fa uns anys a l'estiu programava Sam Pekinpah i ara mateix està oferint clàssics els dimarts. 
El Maldà, l'únic dels antics "A" que ha ressuscitat i aguanta, té bones iniciatives com fer pagar una sola entrada per a totes les pel·lícules que aguantis durant un dia. 
També cal celebrar així mateix la recuperació molt recent dels Boliche, amb joies del cine d'altres latituds i un personal dedicat i molt amable (quina gran idea que la gent somrigui al vendre o talllar entrades: deu ser un nom símptoma de la recuperació de l'art i assaig).
I la Filmoteca? Me l'havia descuidat! Dues sales (una, més petita; l'altra, espectacular).
Per acabar, m'agradaria esmentar la tasca formidable que estan fent la gent del Phenomena, una mena d'associació de "malalts del cine" que programen de tant en tant títols de qualitat de totes les èpoques que val la pena recuperar o veure en pantalla gran si no els heu vist mai.

M'he convençut. Rectifico: el cinema d'art i assaig existeix. I és viu!

No us els perdeu: