Boyhood

Una bona pel·lícula


No les tenia totes. En absolut. 

     Desconfiava molt d'un argument que en assència ja coneixia abans d'entrar al cine i que prometia crits, plors, redempcions i penes. Em temia una altra d'aquelles magnífiques obres d'art ultrasensibles amb què darrerament el cinema nord-americà ens regala. No em venia gens de gust que un director jove i gens conegut (per mi, aclaro) m'agafés de la mà i m'acomodés en una cadireta en un racó d'un menjador de classe mitjana-alta per fer desfilar davant meu tres o quatre personatges vistos mil vegades en lustres de cinema procedents de totes dues bandes de l'oceà Atlàntic.
     Però vet aquí que un parell de bons amics me la van recomanar i vaig decidir-me. I vaig tenir una agradable sorpresa. 

   "Boyhood" és primer de tot una pel·lícula honesta: ens mostra la vida quotidiana d'un personatge, Mason, des dels 6 fins als 18 anys, sense dir-nos-en gairebé res. Amb això vull dir que des de la nostra butaca assistim literalment al seu creixement com si fóssim espectadors excepcionals, voyeurs, espies. Ens passegem pel menjador de casa seva, l'acompanyem a jugar a bitlles, seiem prop seu a classe, el veiem xerrar amb aquest col·lega o amb aquella noia. I, tot i així, ben poques vegades arribem a conèixer-lo veritablement, perquè sempre són els altres qui en parlen, qui el jutgen, li criden, l'acaronen, el critiquen o li llencen retrets. 

     Ell, res. Calla, observa, digereix la vida que els altres li ofereixen, que se li ofereix, amb naturalitat, sense estirabots. Creix i es fa gran gairebé sense actuar, escoltant tothom al seu voltant, aprenent a acceptar-se a si mateix. 

     Tal com és la vida. 

     Tota la pel·lícula gira al voltant seu, no hi ha un sol minut de metratge que fugi del rumb que es marca des de la primera escena. Però ell no és l'únic interès de la pel·lícula.

     A part de la germana, que resta una mica al marge de la història i representa una mena de contrapunt hostil que els anys suavitzen, hi ha dos personatges centrals més que també evolucionen amb Mason i, com ell, creixen i evolucionen com a persones. Em refereixo a dos grandíssims actors de carrera una mica irregular: Patricia Arquette i Ethan Hawke. Tot i que els respectius fracassos dels seus personatges també podran resultar dolorosament propers a algú, són dues composicions modèliques en la seva contenció i en l'absoluta credibilitat de les seves accions (en algunes escenes costa distingir l'actor del personatge). Acompanyen la narració de la vida de Mason, fent-la fluir sense falses estridències, evitant desviar-se cap a extrems vistos mil vegades en mals telefilms.

     La pel·lícula és llarga però no se'ns fa pesada en cap moment. 

     Aneu a veure-la. 

     No us en penedireu.