El senyor May
Originalment
Still Life, aquí
Nunca es demasiado tarde, i vés a saber com l'han traduït a Alemània o el Japó, aquesta és una d'aquelles pel·lícules petites que ve de gust trobar a la cartellera, tan petites i discretes que segurament quan llegeixis això ja no la podràs veure al cine i l'hauràs de llogar (si ets com cal) o baixar-te-la (si vols contribuir a la desaparició de pel·lícules com aquesta).
El senyor May és un individu ordenat fins a l'últim detall, extremadament meticulós, a qui no agraden gens els canvis perquè només en la repetició se sent a gust, i treballa des de fa una pila d'anys per a una empresa que es dedica a donar sepultura als que, com ell mateix, porten una vida tan solitària que no compten per a ningú. Per això mateix el senyor May s'hi sent a prop i a casa seva va omplint un àlbum de fotos on va incorporant les imatges més íntimes de cadascuna d'aquestes ànimes en pena. Ells són la seva única família, són els seus. Tot i haver mort, el continuen acompanyant en la seva vida:
Still Life significa "natura morta" i també "vius encara".
Fins que se li mor una persona propera.
I llavors apareix una noia.
No t'espatllaré la funció, però.
La pel·lícula ens narra amb una calma deliciosa la rutina del personatge en aquesta feina grisa i ingrata d'acompanyar en el darrer comiat aquells qui se n'han anat sense dir adéu, amb un ritme que no es fa pesat en cap moment, que asserena qui pogués entrar al cinema amb algun neguit i que reconforta els qui es poguessin pensar que seria una pel·lícula per adormir les pedres.
De cap manera.
Tot i tenir un argument prim com un fil de cosir, aquesta pel·lícula és una petita joia que recorda el ritme i el to de cert cinema japonès, espanyol o italià que, fins i tot nord-americà, que atorga més valor a la mirada i al gest que al fet i l'acció, i per això mateix goso recomanar-la a tothom, perquè tots som humans, perquè tots som sensibles, capaços de reconèixer-nos en alguna d'aquestes mirades o en algun d'aquests gestos.
